[Exposició] Baró Estardipen. Presó general de gitanos i gitanes

Hall de la Plaça de l’Acadèmia
del 14 al 30 de juliol

La Gran Captura de 1749 va ser un episodi clau en la història de la persecució del poble gitano a Espanya. Liderada per figures com el Marquès de l’Ensenada, aquesta operació tenia com a objectiu la detenció i sotmetiment del poble gitano, basant-se en un projecte d’extermini, tot justificant la repressió amb arguments fonamentats en prejudicis socials i econòmics.

El Baró Estardipen ha significat històricament el primer intent d’extermini físic i cultural del poble gitano per part de les autoritats, a través de la promulgació de l’Ordre Reial per la presó de gitanos de 28 de juny 1749, que donava un seguit d’instruccions per empresonar famílies gitanes senceres per tot el territori de l’Estat, amb un seguiment força exhaustiu que duraria anys. Les repercussions d’aquests actes no s’han reconegut ni valorat mai, ni culturalment ni materialment. 

Tot i les poques dades que tenim, sabem que el Baró Estardipen va afectar aproximadament 12.000 persones gitanes. Algunes van morir i d’altres van ser separades de les seves famílies. Es va separar els nens de les seves famílies i se’ls va enviar a aprendre oficis o a servir. A les nenes se les va enviar a hospicis i cases de misericòrdia fins que tinguessin l’edat per servir. El Baró Estardipen es va aplicar sense excepció d’edat ni sexe, i sense discriminar entre població gitana assentada i nòmada, sent aquesta primera la població més afectada, doncs era més fàcilment localitzable.

 La privació de la pàtria potestat i la separació familiar que els fiscals van imposar a totes les persones gitanes no va ser l’únic càstig per evitar la seva reproducció i extingir el poble gitano, sinó que es va dur a terme l’empresonament massiu d’homes i dones adultes, el qual va durar anys, i se’ls va enviar a treballs forçats als arsenals, presons o fàbriques. 

La commemoració del 275è aniversari del Baró Estardipen té l’objectiu de donar a conèixer uns fets desconeguts per la majoria de persones —des d’una perspectiva feminista i antiracista—, que no han tingut un reconeixement efectiu per part de tota la població ni tampoc per part de les institucions públiques responsables de garantir la pau social i els drets fonamentals, per tal de reparar la memòria del poble gitano i catalana. Uns fets que va provocar l’Estat i que van significar el primer intent de genocidi sistemàtic contra les persones gitanes. Aquesta mancança es troba a la base de la construcció nacional, i reprodueix i reforça l’antigitanisme i la construcció del poble gitano i els seus integrants com “els altres”, i no com a part integrant del país.