30 anys de la Deuce Coop al Convent de Sant Agustí (II)

“La meva obra no té objecte, imatge o enfocament. Sense objecte, imatge o enfocament, què és el que mires? Et mires a tu mateix mirant. El que per mi és important és crear una experiència de pensament sense paraules.”
James Turrell

“La seva obra no tracta de la llum, ni d’un registre de la llum. És llum. La presència física de la llum manifestada en forma sensorial.”
Calvin Tompkins

O com també ens diu Gloria Moure en relació directa a la Deuce Coop:

“Aconseguir que l’obra d’art sigui una constatació d’ella mateixa, una tautologia pura, ha estat una de les ambicions més radicals i esforçades de la segona meitat del segle en l’art contemporani. Aquesta aproximació va trobar el seu ferment més adequat en la idiosincràsia empirista nord-americana, tot i que es va diferenciar netament segons es tractava de creadors que procedien de la Costa Est o de la Costa del Pacífic. En el primer cas, l’enfocament es va centrar en l’inevitable contingut conceptual de tota percepció, demostrant, d’aquesta manera, una clara influència europea. A la Costa Oest, en canvi, la qüestió rellevant no fou destil·lar el que és purament plàstic del procés perceptiu, sinó concentrar-se en la percepció mateixa, i James Turrell n’és un dels exponents més clars.

Turrell entén l’art com a coneixement i experiència i, així doncs, afectat per la fenomenologia psicològica, per bé que en la mesura del possible separat d’intel·lectualitzacions innecessàries. Complexes tecnològicament, però senzilles en la seva factura, les obres de Turrell es configuren a base de projeccions lumíniques difoses, o d’una elevada resolució, les quals accentuen, alteren o subdivideixen espais interiors, o també mitjançant absorcions arquitectòniques de llum exterior. En tots dos casos, es vitalitza la immaterialitat dels corpuscles lumínics, i el buit es transforma en atribut, fent tota objectualitat inconvenient. A l’Antiga Caserna de Sant Agustí, Turrell subratlla una acurada distribució de llum cromàtica, el trajecte en forma de “T” que condueix al claustre ocult del convent. El seu “passadís perceptiu” afegeix una inesperada dimensió artística a l’extraordinari recorregut conformat per la història.”

Així doncs, el 21 de juliol de 1992 s’inauguraren totes les peces de Configuracions urbanes (aquí podeu veure la cobertura que en feu La Vanguardia), menys la de Kounellis, que va tenir problemes a l’hora de trobar el lloc on encabir-se, i la de Horn, a la que li faltava la instal·lació lumínica. A trenta anys vista és agradable constatar com han acomplert aquell seu objectiu de mimetitzar-se amb l’espai que ocupen i com, lluny de les grans escultures sobre els seus pedestals, s’han integrat en el paissatge que conforma la geografia urbana dels barcelonins. Sense imposar-se, però sens dubte mostrant-se a tot aquell qui vulgui dirigir la seva mirada per interactuar-hi, han entrat a formar part de la nostra memòria dels llocs, han configurat realment la urbs. Com aquell arbre de la plaça, aquella botiga o aquell altre bar concrets d’un carrer que configuren la seva identitat, i també la nostra.

És interessant també veure com cada una de les peces fa lliscar la seva poètica en relació a la seva ubicació, sovint interpel·lant a la memòria dels llocs, carregats d’història i sotmesos a canvis profunds durant aquells anys. Així L’Estel ferit de Horn és una al·lusió directa als chiringuitos de la Barceloneta que van anar a terra per obrir el Passeig Marítim (originalment la peça tenia un circuit d’àudio, robat a la setmana, que anava dient els noms dels chiringos desapareguts); les escultures de Plensa a Born fan referència al passat gremial i de les justes de la Barcelona medieval; les balances de Kounellis recorden que allò que ara anomenem Palau de Mar, la seva ubicació original, era l’antic moll de descàrrega de la ciutat… a la seva manera, Turrell també dialogava amb la memòria del lloc. Turrell va triar expressament les ruïnes de l’antic Convent de Sant Agustí (la premsa encara es refereix a l’espai com a l’antiga caserna de Sant Agustí, i és que feia a penes deu anys que havia deixat de tenir ús militar), i el nom de Deuce Coop sembla que hi jugui: podríem traduir-ho com a Dos enclaustrats.

Més enllà d’això l’obra de Turrell funciona autònomament i el joc que avui estableix amb el claustre il·luminat aleshores no es donava (l’espai es tancaria el 1994 i reobriria ja com a centre cívic el 1998).
Cedim ara la paraula a Marta Risco, especialista en light art, que li va dedicar una entrada al blog lightecture, revista sobre il·luminació arquitectònica, d’on també hem extret algunes de les fotografies per aquesta entrada:

“La instalación se construye con paredes de pladur blanco que permiten esconder el muro de piedra y fluorescentes de los tres colores primarios: azul, magenta y amarillo. La luz discurre a lo largo de dos pasillos que convergen en un punto central donde la luz roja del pasaje horizontal se filtran de un lado a otro a través de un óculo que intercambia la luz rojiza con la azul según el lugar donde uno se encuentra.”

“El arco de la entrada recibe al espectador con el amarillo brillante que recuerda al sol. Desde la calle, un techo azul converge con ese óculo magenta que varía su intensidad según el momento del anochecer en el que uno contempla la obra.

La luz azul que recorre la bóveda cae como una especie de niebla sobre el espectador. Un azul intenso que se transforma casi en púrpura y que muta en múltiples tonalidades cuanto más se prolonga la contemplación.

Al avanzar por el pasillo, el azul acompaña hasta llegar al segundo arco amarillo que da entrada al magenta. Una luz intensa, con presencia que demanda de unos instantes para acostumbrar la mirada. Pasados unos segundos el color envuelve al espectador.

Deuce Coop produce una conexión al lugar mediante la luz coloreada. Esta requiere de un estar presente y logra que el tiempo parezca expandirse.

Deuce Coop es cielo y tierra, la luz inunda los sentidos del espectador y afecta la forma en que se percibe. Invita a reflexionar sobre el modo en que construimos y sentimos la realidad en la que vivimos, despertando en nosotros una vivencia inmersiva trascendental.”

La peça doncs, va canviant en relació a la llum exterior. Amb més foscor els colors augmenten la seva intensitat. Aquest és un dels seus hàndicaps. Les llums de la instal·lació s’activen al vespre en funció dels horaris lumínics d’estiu (a les 21h) o hivern (a les 18h). És a dir, que quan el claustre està obert al públic no es pot veure, i quan s’activa ja és gairebé l’hora de tancament (22h). És definitivament millor passar-s’hi a l’hivern. L’altre és que està situada en un lloc de pas, i el trànsit de gent no convida a restar-hi el temps que demana la percepció del canvis de lluminositat. De nou, és convenient d’acostar-s’hi a l’hivern quan hi ha menys rebombori.

Originàriament l’eix vertical de la T es limitava només amb dues portes, les del carrer Comerç i les que donen al claustre. Va ser amb l’ensamblatge definitiu de la peça l’any 98, després del seu desmuntatge i les obres de l’edifici, que Michael Bond, l’assistent de Turrell, va afegir una tercera porta creant una nova subdivisió a la instal·lació. Les portes en qüestió són de ferro forjat -expressa al·lusió a la tradició de la forja de la ciutat-, amb unes estries verticals que permeten nous jocs llumínics a més de que es poden percebre des del carrer quan el centre ha tancat.

Deuce Coop forma part d’una sèrie d’obres de Turrell anomenades Tunnel Pieces. Com el seu nom indica, juga amb túnels i passadissos, espais que com a zones de pas, mers accessos de categoria secundària, conecten espais suposadament principals. D’aquesta manera queden recategoritzats i adquireixen un significat nou. Una nova presència que obliga a fer de la mera transició un acte d’atenció.

James Turrell (1943) és ja un artista veterà. En actiu des de principis dels seixanta, va començar a desenvolupar una fascinació per la llum des de petit. Imbuït també per les filosofies orientals que tant van influenciar en els artistes americans de la seva generació, i per la seva formació en psicologia, ha buscat en l’obra d’art un tipus d’experiència que esquivi el discurs racional i el sumergir l’espectador en una comunió amb el paissatge. D’aquí que se l’hagi relacionat tant amb allò que s’ha anomenat light art, com amb el land art. En aquest sentit el seu projecte Roden Crater en construcció des de 1979, fusiona ben bé els dos camps: havent adquirit el cràter d’un volcà extingit a Flagstaff, Arizona, ha anat intervenint-lo per a que esdevingui un observatori per a experimentar els moviments de les estrelles i de la llum. Conscient de la dimensió cultural de la nostra percepció com a configuració de realitats, el discurs que envolta la seva obra esdevé una reflexió sobre la construcció social del sentit i del paper que la llum ha tingut en diferents cosmovisions humanes. En aquesta interessant entrevista podeu llegir-lo parlant de la seva biografia i el sentit de la seva obra.